divendres, 24 d’agost de 2012

Núvols d'estiu

La Marta es va despertar ben suada, tot i que en el seu somni feia molt fred. Era petita, potser tindria deu anys. Portava les cues que li feia la seva mare, i aquell vestidet de floretes primaverals. La tieta deia que se semblava als de les Infantes. Pensar que de petita portava vestits com "donya" Elena i "donya" Cristina l'horroritzava ara mateix, però en aquella època li semblava encantador mirar les fotos a la revista "Lecturas" i comparar els vestits. Estava en una masia que no coneixia. Li semblava que estava sola. Ella mirava per la finestra, apretant el nas contra el vidre. A fora uns núvols blancs gruixuts, que feien bultets tapaven la claror del sol.  L'escalfor de la seva respiració entelava el vidre de la finestra. Ella s'apartava i  escrivia  amb el dit la paraula POR ben gran, en majúscules. Quin esglai!

Què passava? Aquell silenci. Aquell cel amb núvols de formes misterioses! Li agradaven els núvols. Per què havia de tenir por? Els núvols de fora eren com flocs de cotó. També podien ser núvols de sucre de la fira, esperant  ser menjats. A la Marta li agradava imaginar figures amb els núvols per deixar anar la seva fantasia.  Inventava històries boniques i agradables. A ella mai li havia agradat la por. Mai veia pel·lícules de por. Així la seva imaginació no li feia patir pors inventades.

La paraula por l'havia despertat. Volia seguir somiant i canviar el somni. Va provar de tancar els ulls. Tornava a ser petita, amb les cuetes. Estava tan bufona!. Tornava a ser a la masia una altra vegada. Però no estava sola, estava amb en Tom, el seu pastor alemany. En Tom  li llepava les seves cametes, volia jugar. En Tom li donava confiança i seguretat.  Ella apretava el naset contra el vidre. Mirava els núvols fixament, i de cop i volta començaven a sortir-ne ninots de la Michelin que anaven caient cap a la gespa. Tot plegat era ben graciós! Feia riure. Estaven plovent ninots neumàtics.

La Marta va tornar a obrir els ulls més relaxada. No entrava massa claror per les escletxes de la persiana. On era? A un hostal clar. Era de vacances. Se sentia pluja fora. Era d'agrair després d'uns dies de tanta xafogor. Tot i que hauria de canviar de plans. Seguiria fent la turista  però amb pluja.

7 comentaris:

fra miquel ha dit...

Que plogui! Que plogui JA!!!
Està plovent allà on ets?
A la gran Ciutat ni ombra de núvols!
B7s

Gerònima ha dit...

A qui on sóc jo no plou Khalina! :(
Però com a mínim a aquestes hores ja no fa calor! :)

khalina ha dit...

Frare, no plou a la meva realitat. Per això vaig fer ploure al blog :)
La foto la vaig fer per la Garrotxa l'11 d'agost, i segons m'han dit no ha tornat a ploure més.

Gerònima, ahir va marxar la calor amb la tramontana. Per la tarda estava molt tapat, i van caure 2 gotes (ni 3. No van mullar el terra) Va començar a bufar tramontana i adéu núvols. Avui fa solet, però l'aire fa enfilar cortines i petar portes :)

Gregori Samsa ha dit...

No pateixis, que d'aquí no res començarà a caure aigua per l'amor de Déu.
Desfem-nos les trenetes i sortim al pati a jugar una estona, sota la pluja...

khalina ha dit...

Gregori, sóc una desconsiderada que no passo per casa a contestar.

No sé si va ser el dia que tu vas escriure el que va ploure tant... Ara tornem a tenir sol i calor

lolita lagarto ha dit...

Khalina... la foto l'has fet tu?
m'encaaanta!

khalina ha dit...

Lolita, sí que vaig fer-la jo. Amb el mòbil. Va ser un dia que a la Garrotxa va ploure molt (ens van dir que va ser l'únic dissabte d'agost), i tornant cap a l'Empordà vam veure aquests núvols. fan gràcia