dissabte, 28 de juliol de 2012

Gavines









La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Ella era poc de platja. Sempre havia viscut a un poblet del Pirineu lleidatà. Allà era feliç. Treballava a la tenda d' embotits de la seva mare. Era la vida que havia desitjat de petita. Només li havia fallat una part. L'Albert. Quan ella va fer setze van començar a sortir. No havien tingut fills, eren feliços, o això creia ella, fins que va descobrir feia un any que l'havia enganyada unes quantes vegades. Però no valia la pena lamentar-se. Tenia quaranta anys i molta vida per endavant.



Però des del dia que va descobrir l’engany, va començar a somiar amb gavines. No entenia per què, però sempre apareixien gracioses passejant per la platja al capvespre, elegants volant sobre el blau del cel, però sempre la imatge canviava de cop i volta cap cap escenes de sang i fetge, les gavines assassinaven coloms, o atacaven a nens que ella intentava defendre sense èxit o de vegades anaven a per ella... Sempre s’aixecava suada, amb el cor que li sortia per la boca. S’aixeca marejada per mirar per la finestra i s’alegrava de ser al poble, lluny de les gavines. La seva mare li deia d’anar al metge o al psicòleg, però li feia una mica de vergonya anar explicant segons què.



Després de l'engany de l'Albert va decidir entrar als xats a conèixer homes. L’Albert li havia confessat que algunes noies només eren rotllets de xat. La Mireia va trobar distret xerrar de nit amb gent que també estava sola davant l’ordinador. Potser tot el que explicaven era mentida, però i què. Més endavant es va animar a anar quedant amb algun noi sense compromís, un sopar, que podia acabar en ball o follant o en un adéu (i per dins fins mai) Algun cop repetia, però la majoria de cops ells semblaven no voler crear addiccions. I a ella ja li anava bé.



Però va conèixer en Shin shan, aquest era el seu nick. Era un noi molt trempat. La feia riure molt cada nit. Li agradava molt parlar amb ell. Explicar-li les petiteses del dia a dia. Ell li explicava les seves al despatx. Però ell no volia quedar. Certament vivien lluny. La Mireia seguia quedant amb altres nois, però al seu cap sempre hi era en Shin Shan. Fins que un any després, un cap de setmana la va convidar a la Costa Brava. Va ser meravellós estar tot el dia amb ell, nedar en una preciosa cala, dinar al passeig marítim, la migdiada al seu apartament. Dolços petons recorrent-li el cos. El sexe encès després de tantes nits somiant amb ell...



Van sortir a passejar al capvespre. La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Anava de la mà d’en Shin Shan. Era a un altre món, quan va veure totes les gavines passejant per la platja, vora el mar, esperant-la, rient-se d’ella. El cor li bategava molt fort. De què reien? Quan canviaria l’escena a l’esglai dels somnis? Seria en Shin Shan un boig retorçat que la mataria? No podia explicar-li res a ell. Creuria que estava boja! Merda! Per què no seguir quedant amb nois de muntanya? Què se li havia perdut a la platja? Estava angoixada, quasi no podia ni respirar. Van anar cap el cotxe per anar a sopar. Una gavina remenava les escombraries. Feien pudor. Tot era fastigós! Havia de fugir. Quina excusa li donaria? No podia explicar-li. Va dir-li que anava al seu cotxe un moment, que no trigava gens. Va pujar al cotxe  i va marxar. Passats deu minuts el seu mòbil no parava de sonar. Era en Shin Shan. Però ella tenia por. Volia salvar-se. No sabia ben bé de què. Notava un fort dolor al cor. No sabia si feia bé marxant. Semblava un noi tan encantador. Les llàgrimes rodolaven salades per les seves galtes.



Va arribar al seu poble, no es trobava bé, el viatge havia estat massa llarg. Va parar davant de la casa de la seva mare. Va picar la porta. Quan la seva mare va obrir la Mireia jeia al terra.



Quatre dies després enterraven la Mireia. Li havia fallat el cor, i amb les retallades, menys ambulàncies, menys serveis mèdics, si vius a un poblet, viure és més difícil.



La seva mare plorava. Maleïdes retallades! Ara entenia les gavines del malson de la Mireia. Eren les gavines del PP, que amb l’excusa de la crisi li havien pres la filla, havien permès que l’enganyessin els bancs,estaven a punt de prendre-li la botiga, li volien prendre la llengua... Massa dolor seguir pensant!



En Shin Shan cada nit esperava la Mireia al xat. Però ella mai es connectava. El mòbil d’ella ja no funcionava. Hauria canviat de nick? Sempre repassava els nicks desconeguts de noia. Hi havia una tal "gavineta". Provaria de parlar amb ella.














9 comentaris:

joan gasull ha dit...

mira que puc veure poc als del PP però ara encara menys....
Molt bon relat i molt ben lligat, m'agrada

Carme ha dit...

Oh! quina pena pobreta! I pobre Shin Shan... ell anava de bona intenció i segurament mai no sabrà que és morta.

Un bon relat, Khalina!

Gerònima ha dit...

Coi Khalina! el conte m'ha encantat, però, ... el pròxim amb final feliç vale?!
:)
Bon diumenge!!

khalina ha dit...

Joan, no hauríem de deixar que seguissin.

Carme, tens raó, sempre li quedarà el dubte al shin shan. DE fet em va impactar la conversa que vam tenir a la presentació del llibre sobre si un blocaire desapareix sense dir res...

Gerònima, tens raó, haig d'escriure un de feliç

fra miquel ha dit...

Òspa! Què tràgic!
Però si, és veritat que això passa. De vegades un blocaire deixa de publicar de sobte i mai saps si és per què se n'ha cansat o per què ha traspassat!
He conegut blogs en que la família o algun amic ha pogut publicar en el mateix blog un post anunciant la defunció del blocaire. Altres ho fan en els comentaris de l'ultim post. Probablement per què no tenen les contrasenyes per entrar. Però segur que hi ha algú del que mai sabrem el que li ha passat.
Si, la propera amb final feliç Val? ;o)
B7s

Elfreelang ha dit...

Molt bon relat! et felicito! a mi les gavines des que se les van afer seves els peperos les veig tant repulsives com la pobra Mireia ...pobre Mireia morta per culpa de les retallades!

Elfreelang ha dit...

em rumiaré si deixar encarregat a algú de confiança les meves contrasenyes per si de cas em moro sense avisar...espero que de moment no calgui

khalina ha dit...

Miquel, prometo una història amb final feliç.

Elfreelang, la desgràcia és que algunes persones no hi són realment per les retallades. Per altra banda, crec que no cal que donis de moment les contrasenyes a ningú.

Laura T. Marcel ha dit...

Ostres, no parleu de morir-vos, siusplau. Ja sé que tard o d'hora ens tocarà a tots, però...
El teu relat, tot i el to dramàtic, m'ha agradat. M'ha sorprés la viculació política. Les gavines en sí ja no m'agraden gaire, són les rates del cel, i la relació amb el PP ja n'hi tr'explico.
Trist. Sorprenent. Bo.