dissabte, 28 de juliol del 2012

Gavines









La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Ella era poc de platja. Sempre havia viscut a un poblet del Pirineu lleidatà. Allà era feliç. Treballava a la tenda d' embotits de la seva mare. Era la vida que havia desitjat de petita. Només li havia fallat una part. L'Albert. Quan ella va fer setze van començar a sortir. No havien tingut fills, eren feliços, o això creia ella, fins que va descobrir feia un any que l'havia enganyada unes quantes vegades. Però no valia la pena lamentar-se. Tenia quaranta anys i molta vida per endavant.



Però des del dia que va descobrir l’engany, va començar a somiar amb gavines. No entenia per què, però sempre apareixien gracioses passejant per la platja al capvespre, elegants volant sobre el blau del cel, però sempre la imatge canviava de cop i volta cap cap escenes de sang i fetge, les gavines assassinaven coloms, o atacaven a nens que ella intentava defendre sense èxit o de vegades anaven a per ella... Sempre s’aixecava suada, amb el cor que li sortia per la boca. S’aixeca marejada per mirar per la finestra i s’alegrava de ser al poble, lluny de les gavines. La seva mare li deia d’anar al metge o al psicòleg, però li feia una mica de vergonya anar explicant segons què.



Després de l'engany de l'Albert va decidir entrar als xats a conèixer homes. L’Albert li havia confessat que algunes noies només eren rotllets de xat. La Mireia va trobar distret xerrar de nit amb gent que també estava sola davant l’ordinador. Potser tot el que explicaven era mentida, però i què. Més endavant es va animar a anar quedant amb algun noi sense compromís, un sopar, que podia acabar en ball o follant o en un adéu (i per dins fins mai) Algun cop repetia, però la majoria de cops ells semblaven no voler crear addiccions. I a ella ja li anava bé.



Però va conèixer en Shin shan, aquest era el seu nick. Era un noi molt trempat. La feia riure molt cada nit. Li agradava molt parlar amb ell. Explicar-li les petiteses del dia a dia. Ell li explicava les seves al despatx. Però ell no volia quedar. Certament vivien lluny. La Mireia seguia quedant amb altres nois, però al seu cap sempre hi era en Shin Shan. Fins que un any després, un cap de setmana la va convidar a la Costa Brava. Va ser meravellós estar tot el dia amb ell, nedar en una preciosa cala, dinar al passeig marítim, la migdiada al seu apartament. Dolços petons recorrent-li el cos. El sexe encès després de tantes nits somiant amb ell...



Van sortir a passejar al capvespre. La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Anava de la mà d’en Shin Shan. Era a un altre món, quan va veure totes les gavines passejant per la platja, vora el mar, esperant-la, rient-se d’ella. El cor li bategava molt fort. De què reien? Quan canviaria l’escena a l’esglai dels somnis? Seria en Shin Shan un boig retorçat que la mataria? No podia explicar-li res a ell. Creuria que estava boja! Merda! Per què no seguir quedant amb nois de muntanya? Què se li havia perdut a la platja? Estava angoixada, quasi no podia ni respirar. Van anar cap el cotxe per anar a sopar. Una gavina remenava les escombraries. Feien pudor. Tot era fastigós! Havia de fugir. Quina excusa li donaria? No podia explicar-li. Va dir-li que anava al seu cotxe un moment, que no trigava gens. Va pujar al cotxe  i va marxar. Passats deu minuts el seu mòbil no parava de sonar. Era en Shin Shan. Però ella tenia por. Volia salvar-se. No sabia ben bé de què. Notava un fort dolor al cor. No sabia si feia bé marxant. Semblava un noi tan encantador. Les llàgrimes rodolaven salades per les seves galtes.



Va arribar al seu poble, no es trobava bé, el viatge havia estat massa llarg. Va parar davant de la casa de la seva mare. Va picar la porta. Quan la seva mare va obrir la Mireia jeia al terra.



Quatre dies després enterraven la Mireia. Li havia fallat el cor, i amb les retallades, menys ambulàncies, menys serveis mèdics, si vius a un poblet, viure és més difícil.



La seva mare plorava. Maleïdes retallades! Ara entenia les gavines del malson de la Mireia. Eren les gavines del PP, que amb l’excusa de la crisi li havien pres la filla, havien permès que l’enganyessin els bancs,estaven a punt de prendre-li la botiga, li volien prendre la llengua... Massa dolor seguir pensant!



En Shin Shan cada nit esperava la Mireia al xat. Però ella mai es connectava. El mòbil d’ella ja no funcionava. Hauria canviat de nick? Sempre repassava els nicks desconeguts de noia. Hi havia una tal "gavineta". Provaria de parlar amb ella.














diumenge, 15 de juliol del 2012

Un diumenge de juliol del 2012, concretament el 8, es va presentar el llibre "Històries veïnals".

La Khalina feia dies que esperava aquest dia. Li feia molta il·lusió que el Veí de Dalt hagués aconseguit que el llibre sortís a la llum, perquè aquell llibre era obra de molts blocaires, i fins i tot d'ella mateixa.

Es va mirar al mirall. El blau era un bon color per anar a la presentació del llibre. Aniria de conjunt amb la seva tapa. Una tapa blavosa del cel nocturn de Blogville. La lluna  riallera il·lumina totes les cases del barri.  Dins seus, uns veïns busquen donar forma a les històries veïnals, d'altres teclegen posts, compartint les seves imaginacions. Hi ha que expliquen les seves realitats, d'altres protesten, alguns comparteixen boniques fotografies, o dibuixos que han fet, cadascú al seu ritme, seguint el seu cor o la  seva ment o el seus dits ansiosos.

La Khalina va agafar el cotxe cap a l'estació de tren. Tenia mitja hora conduint, però volia anar amb temps, de fet com sempre.  Va seure al banc de l'andana, no hi havia massa gent tot i ser diumenge. Els barcelonins voldrien aprofitar la tarda abans de tornar a casa. Va sentir tren va arribar, xiulant perquè ningú creués. El mitja distància és un tren llarg, amb molts vagons. Va pujar buscant cares conegudes, a dins l'esperaven una parella lluminosa.

Tots tres van arribar a l'estació en obres de Passeig de Gràcia, van seguir la línea pintada al carrer Aragó fins l'entrada del metro. Com sempre hi havia turistes a la casa Milà....Propera parada Paral·lel. Ja quasi hi eren!  A la porta del bar la PAPA xerraven uns quants blocaires. L'esperit de Blogville de la virtualitat a la realitat.

La Khalina va entrar al local i finalment va poder tenir entre mans el llibre!! Era fantàstic! Ara bé, quasi no va poder fullejar-lo, els veïns van començar a felicitar-se, a fer-los signar, a xerrar... Estava contenta de retornar a veure alguns blocaires i poder parlar amb d'altres que no coneixia.

L'acte se li va fer ben curt.  Ella no va notar gaire la calor. L'editor finalment no va poder venir, però el Veí va suplir-lo de meravella. Ella va poder llegir una de les Històries veïnals en companyia d'en Puji , la Joana,  i el Sergi Oset.  Una història molt addient perquè s'enmarcava en el Paral·lel. El seu desenllaç  força inesperat, però llegiu-la,   us convido a llegir totes les històries veïnals. Al llibre no es van poder publicar totes, però com va dir el Veí, sempre es podria fer un segon o tercer tom, no? Vinga, ara la dotzena tongada ja està en marxa, però apunteu-vos a les properes, que el tretze porta sort! Les regles són ben fàcils.

Signatures, fotografies, riures, petons de salutació, després de comiat...Era l'hora de marxar de la gran ciutat. La Khalina, la Llum de dona i el seu home van caminar pels carrers del Raval fins a Pelai, per enfilar Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia amunt cap a l'estació. Era l'últim tren. Estaven somrients al vagó amb l'aire acondicionat fullejant finalment el seu llibre de les Històries Veïnals.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre!